impressionant és poc

Fa una setmana justa, vaig anar a la Patum. Festa tradicional de Berga que feia 2 anys que no veia, per diferents motius... A les imatges, no es reflecteix exactament l’essència de la festa, ja que dona la sensació de ser la típica festa amb monstres de foc i gegants, però no és així. Hi ha un ambient, unes actituds de festa, de saltar, de ballar... en resum, de passar-s'ho molt bé. Jo la recomano a tothom, però només té un problema; i és que acostuma a caure en època d’exàmens.

I dilluns passat, després d'estar com una mitja hora fora de l'Apollo esperant que fossin les 22.00 hores, la ine hem va exposar la seva valoració sobre el Summercase i el seu valor... i finalment hem va dir si hem semblava bé anar-hi, i jo com sempre, atreta per aquestes iniciatives i amb tota la il·lusió del món li vaig dir que si. Ja que perilla de manera considerable la possibilitat d'anar al FIB, en que sigui només un dia. En aquest cas, depenc d'una sola persona que hem digui si finalment hi vol anar o no, i fa temps que no surt el tema, e job. La ine ja ha assegurat que no hi va. I per aquest motiu, va oferir Summercase, i jo encantada de la vida, m'he apuntat a la idea.

Aquí us poso el cartell del festival, perquè aneu pensant si voleu o no venir. jeje!

Després de la gran decisió, vam entrar a la sala La 2 de l'Apollo, ha deleitar-nos amb la bellesa física i musical de The Kooks. Un grup impressionant segons jo, ja que no hi ha cap cançó que no m'agradi. El que no hem va molar massa, va ser que el concert va durar només 3/4 d'hora tot hi que van tocar tot el seu repertori i 4 cançons més que no coneixia. És el que té tenir un disc on la majoria de cançons duran 2-2.30 minuts.

Les fotos següents són al tren, tornant cap a sancu. Lo bo d'això és que al mateix temps, reflecteixen la tornada amb tren d'ahir, després de l’impressionant concert de La Casa Azul. Impressionant és poc. El tio ho va fer súper bé, va fer saltar, cantar i ballar a tots els ocupants de la sala des dels primer moment del concert. Un concert ple de poperos amb les seves millors gales i suant a lo bèstia (com porcs, segons ine) de lo que saltaven, ballaven, cantaven i donaven. Un concert súper íntim i proper on el cantant, compositor... i únic component de La Casa Azul, superava la seva por i inseguretat a l'escenari, gràcies a tots els seus fans incondicionals, on m'inclueixo des de que vaig sentir la primera cançó d’aquest noi i sobretot des d'ahir, en el moment que vaig sentir la primera nota que va tocar en un dels seus teclats. Un noi que no l'importava equivocar-se davant de tots nosaltres, un noi súper agradable i sincer amb tot el seu públic. En resum, un concert dels que no havia vist mai i ho tots també ens vam emocionar amb tot de frases especials.